El 13 de Juny passat, en una crònica que l’Albert Robledillo va publicar al diari l’Esportiu i titulada “Un any de turbulències” (http://www.lesportiudecatalunya.cat/futbolcat/article/1412573-un-any-de-turbulencies.html), Esteve Calzada, President i màxim accionista del CE Sabadell, va manifestar que “mentre no entri capital, la tendència és la de reduir tota la despesa interna que es pugui sense tocar la de la primera plantilla. Farem un equip per intentar pujar”. 

 

 

DAVID CAPARRÓS RUIZ. SOCI.

 

És a dir, reduir tota la despesa excepte la de pujar a Segona A. Aquesta és l’opció triada, absolutament comprensible quan els accionistes estan perdent diners allà dins i l’única manera de guanyar-ne a curt termini és pujant de categoria.

El President Calzada, que de ben cert sap molt de futbol i de gestió relacionada amb l’esport, probablement no tenia al cap convertir-se en màxim accionista del Sabadell vuit o nou anys enrere i, en bona lògica, probablement no va seguir amb un especial interès el Club en aquella època. La qüestió és que el camí que ara endeguem, apostant tots els diners a pujar a Segona A, si fa no fa, ja el vam recórrer al Club abans. I en aquella ocasió, com ara, tots els recursos que hi havia, ben pocs, per cert, també es van focalitzar a pujar a Segona A. Era la salvació, dèiem. I ho vam aconseguir! Aleshores teníem raons per plorar d’alegria perquè tothom, per tothom vull dir unes dues mil persones pel boc gros, crèiem, il·lusionats, que el Sabadell havia tornat al futbol professional. Una mena de terra promesa. Però el nostre subconscient ens va enganyar durant molt de temps obligant-nos a utilitzar la maleïda paraula “tornar”. Tornar? A on? El Sabadell no va tornar, sinó que va arribar per primera vegada al futbol professional del segle XXI. En pocs mesos vam poder veure, qui ho va voler veure, la magnitud de la tragèdia; que el Sabadell era un Club d’un altre temps, incapaç, ni tan sols, de saber quina era la seva realitat. I així ens va anar...

 

 

 

Una de les coses més colpidores que vam aprendre a Segona A va ser que el Club estava totalment desarrelat de la ciutat. Un Club absolutament desequilibrat, que tenia, per una banda, futbol de Segona A i els diners que hi arribaven, i per l’altra, una ínfima massa social per acompanyar-lo. Un desequilibri, com es va veure, impossible de suportar en el temps. En aquells anys, la realitat se’ns va posar al davant i ens va donar l’oportunitat de triar si volíem decidir deixar-nos d’autoenganyar. Qui la va aprofitar ja no podia seguir vivint del “la gent ja tornarà a venir quan tornem a ser on ens mereixem per història” i altres matraques autocomplaents. Abans, però, de voler acceptar la realitat, qui més qui menys, vam intentar trobar una excusa per no acceptar l’evidència i en vam trobar moltes; que si les entrades són massa cares, que si els horaris són molt dolents, que si el rival no és atractiu, que si ho fan per televisió, que si fa fred o fa calor. Però no, la gent no hi va tornar. Definitivament, el verb tornar no es conjuga fàcilment amb el nostre Club...

 

 

 

I ara, un cop estàvem desintoxicats del verb tornar, tornem a intoxicar-nos amb la mateixa droga de la Segona A. I òbviament, el futbol, el d’abans, que encara perdura en alguns, i que és fotudament irracional, fa que intoxicar-se no depengui de nosaltres i que, per tant, sigui molt fàcil tornar-nos a enganxar a la droga de voler creure que ara sí, que ara no ens farà mal perquè ara va de veres. I buscarem un altre cop mil raons per justificar-nos. I les trobarem perquè ho necessitem, perquè no podem ni volem deixar d’imaginar-nos un club a Primera, amb aquella droga que ens van donar a uns quants que ja tenim una edat i de la que encara no hem superat el mono. Però de vegades, misteriosament, la raó supera el cor i t’apunyala a traïció. Una raó que, quan ja estàs intoxicat, només fa mal. Una raó que no es mou ni un mil·límetre, que no busca justificacions. És freda i maleïda. Per què ens ha d’estroncar el somni de tornar, de re-tornar, a pensar que ara sí, que ara la gent tornarà a la Nova Creu Alta quan juguem a Segona A?

 

 

 

Ara hi ha coses que han canviat, certament, i molt. I de manera objectivament positives. El Club s’ha endreçat per dins i, fins i tot, els que ara manen no ens insulten. Un guany no menyspreable. També és evident que la persona encarregada dels aspectes socials, la Vicepresidenta Ana Naves, està picant pedra a base de bé. Ara, fins i tot hi ha clubs de la ciutat que agraeixen en públic accions del Sabadell. Impensable fa uns anys. No li agrairem mai prou. L’anterior responsable de l’àrea social, en Manel Escribà, també s’hi va deixar les seves hores. En Manel Escribà abans i ara l’Ana Naves, tots dos amb les seves capacitats, les seves virtuts i el seu entusiasme. Tots dos, però, compartint el que sembla que és un dogma de fe a can Sabadell: treballar amb un pressupost fregant el zero. Que facin el que bonament puguin però que no ens costi diners. La mateixa sensació de sempre, és a dir, a picar pedra amb les mans. Això és, si més no, el que sembla si ens atenem al rumb que ha marcat el President i màxim accionista: “reduir tota la despesa interna que es pugui sense tocar la de la primera plantilla”. Per tant, si el rumb principal, i únic, és tirar pel dret a Segona A i no es destinen diners a potenciar l’àrea social del Club, no ens queda una altra opció que asseverar que els aspectes socials no es consideren prioritaris o, per ser més optimistes, deixem-ho en que són secundaris.

 

 

Així s’entén que una manera enginyosa de tirar endavant sigui atribuir feina i responsabilitats a socis que, amb bona voluntat i estima, accepten formar part de comissions que hauran de fer el que en altres èpoques, d’una manera o una altra, ja feia el Club directament. És un escenari que no deixa de ser curiós, com a mínim, si fem l’exercici de mirar-nos-el des de la perspectiva oposada: Imaginem un President del Club que tingués com a màxima prioritat engreixar la massa social del Club fins a uns extrems que ens haguéssim de plantejar fer més gran la Nova Creu Alta. Un President que digués “reduir tota la despesa interna que es pugui per tal d’aconseguir arribar a 10.000 socis”. Socis ultres, d’aquells que davant seu ningú no s’atreveix a parlar malament del Sabadell. I que, a més a més, considerés secundari el fet de pujar de categoria. En aquesta situació, el President podria crear una comissió esportiva formada per socis que amb bona voluntat s’encarreguessin de fitxar jugadors. Gestionar el Club així semblaria estrany i molta gent diria que el Club aniria directe pel pedregar. De ben segur que algú amb un cap ben assenyat li faria veure al President que, essent la massa social important, el Club, al cap i a la fi, ha de jugar a futbol i que això fa indispensable destinar-hi diners.

 

 

Malauradament, la situació contrària no només no escandalitza sinó que, fins i tot, es percep amb una il·lusió renovada... Són, segurament, els peatges del futbol modern o, potser, la necessitat que tenim els dos mil arlequinats de consumir aquesta droga esperançadora. En qualsevol cas, i com diu la dita, entre poc i massa, la mesura passa. És obvi que no és lògic que tots els diners es destinin a aspectes socials, però tampoc hauria d’estar ben vist que tots els diners es destinessin a pujar de categoria sense considerar el que significa un Club de futbol en la seva globalitat. És fàcil d’entendre que apostar-ho tot al futbol pot ser molt interessant per aquells accionistes que volen deixar de perdre diners però el Sabadell, com qualsevol altre club de futbol, no hauria de ser tractat com una multinacional de cotxes que té accions que es venen i es compren en funció de si el seu valor puja o baixa a la borsa. Tractar un club de futbol així és tractar-lo amb les regles que marca la dictadura del futbol modern i no pas dirigir un club de futbol on encara hi ha gent que irracionalment estem condemnats a seguir anant a l’estadi completament intoxicats per no voler donar-li la raó a la raó.

 

Modificado por última vez en Viernes, 06 Julio 2018 17:34
Valora este artículo
(5 votos)
Visto 153 veces
Jordi Sánchez

'Juntaletras' y 'hacefotos'

Periodista especializado en Deportes y Motor

Journalist and photograf

Desde 1997 informando de todo desde Sabadell

 

jordi@jordipress.com

Sitio Web: www.jordipress.com
Más en esta categoría: « Entre la vida i la mort

Deja un comentario

Asegúrate de llenar la información requerida marcada con (*). No está permitido el Código HTML. Tu dirección de correo NO será publicada.

Síguenos en Facebook

Información

 

Veo lo mismo que tu

Ahora lo escribo más allá de Sabadell

De todo y para todos

Vida, pura vida en todos los sentidos

A traves de www.jordipress.com

Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.

Comentarios

Imágenes